VEO UNA VOZ

Nº de pàgines: 272 págs.

Editorial: ANAGRAMA

Autor: Oliver Sacks

RESUM PERSONAL DEL LLIBRE

Els fills aprenen el llenguatge de manera gairebé automàtica pels contactes comunicatius que tenen amb els altres éssers, el primer llenguatge es sol donar entre mare i fill. Segons Bruner, la gramàtica, significats verbals i la intenció comunicativa sempre van units en l'aprenentatge i l'ús de la llengua.

Tenim un cert potencial innat, però aquest potencial solament ho pot activar una persona que ja posseeixi les competències i capacitats lingüístiques. Tal com explica Vigotsky a la seva anomenada zona de desenvolupament proper, perquè el nen arribi al seu nivell potencial el seu nivell inicial ha de passar per la zona de desenvolupament pròxim amb l'ajuda d’alguna persona més competent, en aquest cas la mare, aquesta ajuda serà gràcies a la interacció. Així doncs, la mare i les experiències del nen seran qui ajudarà a desenvolupar el llenguatge.

Si hi ha una errada en la comunicació, això repercutirà en el desenvolupament intel·lectual, a l'intercanvi social, a la formació del llenguatge i a les actituds emotives (és el que passa quan un nen neix sord). El diàleg pobre al costat de la comunicació deficient genera limitació intel·lectual, timidesa i passivitat, en canvi, un diàleg creador, sent un intercanvi comunicatiu ric en la primera etapa de la infància aporta imaginació, intel·ligència, autonomia, en definitiva, aspectes que acompanyaran al nen la resta de la seva vida. A més de transmetre llenguatge a l’infant li hem de transmetre pensaments per tal que no es vegi atrapat en un món concret, les expectatives dels nens depenen del que les seves mares transmeten.

El llenguatge es modula constantment mitjançant instruments gramaticals i sintàctics, a diferència del llenguatge de símbols que aquest té diferents símbols per donar diferents significats a la mateixa paraula. En el cas del llenguatge de símbols la cara juga un gran paper ja que li dona sentit al que es diu. Certs antropòlegs parlen d’una evolució del llenguatge paral·lela. Una del llenguatge parlat el qual va servir per desfer-se dels senyals i els símbols i una altra del llenguatge de símbols. La característica que diferencia el llenguatge de símbols dels demés es la complexa utilització espacial i les pautes espacials que requereix, no qualsevol ull humà es capaç de distingir-ho.

A la dècada de 1970 es veia la seqüenciació dels símbols intrandescent ja que no s’havia de llegir. Ted, Supalla i Elisa Newportt van demostrar a l’any 1978 l’existència d’uns matisos de moviment molt subtils que podien diferenciar alguns substantius de verbs relacionats com per exemple: seure i cadira.

Scott Liddell, Robert Johnson, i amics seus consideren el llenguatge de símbols com un dinamisme de moviments i pauses com a la musica, per exemple. Stoke parla que el llenguatge de símbols té quatre dimensions: les tres en les quals es mou el cos i la quarta és la del temps. La parla només té la dimensió de l’extensió en el temps.

Per desxifrar la complexitat del llenguatge de signes probablement es necessiti un suport informàtic i una bona agudesa. En canvi, un nen de tres anys que s’expressi amb signes la pot desxifrar en qüestió de segons.

Belluigi va descobrir que l’hemisferi esquerra del cervell era essencial per el llenguatge de símbols, tan mateix com per la parla. La senya utilitza algunes de les vies neuronals que necessita la gramàtica de la parla però també d’altres relacionades amb els processos visuals.

Helen Melville assenyala que qui parla per senyes utilitza més l’hemisferi esquerre ja que la senya es “llegeix” amb més precisió i rapidesa quan es representa a l’hemisferi dret. Lesions a l’hemisferi esquerre poden comportar dificultats amb la gramàtica de les senyes i la seva comprensió. Però no hi ha deteriorament de les capacitats espacio-visuals no lingüístiques. Les lesions a l’hemisferi dret poden comportar una desorganització espacial greu, incapacitat per apreciar la perspectiva... però tot i això no perden la capacitat de parlar per senyes. Aquest descobriment comporta a extreure dues conclusions. Una que el cervell treballa el llenguatge de símbols com un llenguatge més, tot i que sigui més visual que auditiu. I l’altra, que es troba a l’hemisferi esquerre el qual està biològicament preparat per aquesta funció.

L’habilitat de diferenciar rostres i petites modificacions visuals de l’expressió facial tenen importància en el llenguatge de símbols perquè l’expressió facial té una funció importantíssima amb aquesta gramàtica.

L’aprenentatge del llenguatge per símbols des de petits comporta a la fortalesa de la precisió de la direcció del moviment (sobre tot quan es produïa en el camp visual dret). Les àrees normalment auditives és reassignen per funcionaments visuals en els individus que parlen per senyes.

En les persones afàsiques, existeix un deteriorament del llenguatge gramatical i en el llenguatge designes, tot i que no en d’altres aptituds-espacio-visuals. (Els gestos persisteixen en l’afàsia, en canvi els signes presenten més dificultats.)

Els nens sords que parlen per signes s’ha demostrat per diversos estudis que posen de manifest la superior habilitat visual que s’adquireix amb l’aprenentatge del llenguatge de signes. Tenen una aptitudsuperior per superior per analitzar el moviment.

Els riscos neurològics de la sordesa congènita. Ni el llenguatge ni les formes superiors de desenvolupament cerebral es produeixen «espontàniament», depenen del contacte amb el llenguatge, de la comunicació i l'ús adequat d'aquest.

Si els nens sords no tenen un primer contacte amb una comunicació o un llenguatge adequats, pot produir-se un retard (i fins i tot un bloqueig) de la maduració cerebral.

Un codi lingüístic només importa que sigui prou bo perquè pugui haver manipulació interna, i pugui produir-se el pas normal al predomini de l'hemisferi esquerre.

James Paul Gee i Wendy Goodhart han demostrat convincentment que quan es posa als nens sords en contacte amb formes d'anglès per senyes tendeixen a innovar introduint formes tipus ASL encara que tinguin poc coneixement d'aquest llenguatge i fins i tot cap. El cervell tendeix inevitablement cap a formes tipus llenguatge de senyals, i que «convertirà» fins i tot formes no similars al llenguatge de senyals en formes similars a ell.

Ser sord, néixer sord, s'exposa a un individu a una gamma de possibilitats lingüístiques, i en conseqüència intel·lectuals i culturals. El llenguatge no és només un instrument formal sinó l'expressió més exacta dels nostres pensaments, les nostres aspiracions, la nostra visió del món. Els que parlen per senyes tendeixen a improvisar, a jugar amb els senyals, a incorporar tot el seu humor, la seva imaginació, la seva personalitat...

#libro #analisis #lenguaje